Després d’unes dècades de discreció, de cert ocultament, aquests anys van reaparèixer els riquíssims. Amb la baixada brusca dels impostos a les grans fortunes i la desregulació de les activitats econòmiques globals —inclosa la circulació de capitals—, els diners es van anar concentrant i el nou model econòmic va produir uns nivells de desigualtat que no s’havien vist als segles. En un món on tots els líders, tots els intel·lectuals, tots els llocs comuns advocaven per la igualtat —la igualtat entre races, la igualtat entre gèneres, la igualtat davant la llei i diverses altres igualtats— molt pocs reclamaven la igualtat davant els diners. O, millor: estava acceptat que l’economia havia de ser l’espai de la desigualtat.
Circulaven llavors al món xifres molt impressionants que no impressionaven ningú: el 2020, per exemple, hi havia 26 persones que posseïen tant com les 3.950.000.000 que integraven la meitat més pobra de la humanitat. Més en general, el 10% de les persones concentrava el 76% de la riquesa global mentre que aquest 50% més pobre només posseïa el 2%. Però aquestes mitjanes eren —com totes— falses: dins del 10 per cent més ric n’hi havia algunes que tenien molt més que altres, i entre la meitat més pobra hi havia molts centenars de milions que no tenien res. el tedi de la repetició. Bona part del món semblava resignada que així era i així seria. I seguia, mentrestant, adorant els seus rics. El sistema d’ídols individuals que funcionava a l’esport, l’espectacle i altres espais similars s’havia estès al món econòmic, amb les seves competències i els seus campions i els seus perdedors —tot, sens dubte, mesurat en milers de milions..
S’havia format una categoria nova: els “bilionaris” eren les persones que tenien més de mil milions de dòlars, una suma que unes dècades abans era gairebé impensable. Aquests súper rics eren, doncs, un espectacle global, un publireportatge permanent: una manera de mostrar que el sistema funcionava —quan es podria haver llegit com exactament el contrari. En qualsevol cas, aquells dies, milions seguien les seves aventures, les seves aventures, els seus amors i desamors, el vaivé de les seves fortunes. Una revista nord-americana anomenada Forbes oferia un rànquing “en temps real” dels més rics de tots. La llista no incloïa els professionals d’oficis tan rendibles com la venda d’armes i drogues prohibides o el govern de països —perquè aquesta gent no solia declarar els ingressos— però sí tots els altres. I la seva conjectura sobre els milions de cadascú era seguit com un Campionat Mundial del Capital. Els països menys habituats s’enorgullien, fins i tot, quan tenien algun representant entre els primers de la llista: era un èxit patri. Que no estava, per descomptat, a l’alçada de guanyar una copa global de futbol però era, tot i així, molt celebrat..
La llista de Forbes havia aparegut per primera vegada el 1987: llavors la va encapçalar un japonès anomenat Yoshiaki Tsutsumi que, als 53 anys, havia armat una corporació feta de grans botigues i edificis cotitzada en 20.000 milions de dòlars. Trenta-cinc anys després, el 2022, el seu successor llunyà al capdavant de la llista ajuntava, segons aquesta revista, 205.000 milions: deu vegades més. Era un francès, Bernard Arnaut, fabricant de productes de cotilló luxós: perfums, joies, carteres, xampanys, roba de col·lecció. Havia aconseguit tancar el cercle: l’home més ric del món ho era per produir mercaderia que només consumien els més rics. Semblava que aviat descobririen que ja no necessitaven els pobres —i sobraven els indicis de no sabien què fer amb ells. , 51, nord-americà nascut a Sud-àfrica, que s’havia folrat amb una aplicació per transferir diners a la internet i després es va dedicar a la producció de cotxes elèctrics luxosos i petits engendres espacials però va aconseguir perdre, aquell any, més de 100.000 milions de dòlars —el PIB de, diguem-ne, Equador o Eslovàquia— en pèssims negocis que van incloure la compra d’una xarxa social molt coneguda (veure cap.18).
La sorpresa de l’any va ser la pujada al tercer lloc d’un magnat indi, Gautam Adani, 60, propietari de ports i aeroports, cimenteres, petrolieres, xarxes elèctriques, edificis i gairebé tota la resta . Era la primera vegada en dècades que un asiàtic s’enfilava tan alt al rànquing. I el fet que els tres primers fabriquessin objectes materials també va ser nou.
Els deu llocs top es completaven amb cinc nord-americans més, un mexicà i un altre indi —el germà d’Adani. Entre ells hi havia un senyor que venia a les xarxes tot allò vendible, un senyor que havia sabut simplificar i imposar les interfases digitals que altres havien inventat, un senyor gran que havia especulat amb molta precisió o sort, un senyor que havia muntat una gran empresa d’ordinadors que manejaven grans ordinadors, un senyor que havia posat en marxa el “cercador” que tots feien servir per orientar-se en aquella selva desordenada que era llavors “la xarxa” i un altre senyor que hi havia aprofitat les privatitzacions d’un país corrompible per muntar una gran empresa de comunicacions —entre altres coses. © En síntesi: entre els deu, només quatre produïen objectes palpables: el francès, els germans indis, l’automotor americà. La resta s’havien enriquit amb serveis digitals i, el més ancià, financers. El francès i els indis venien de famílies riques; els nord-americans no.
Els triomfadors de l’any eren una mostra de la nova legitimitat de la riquesa: durant segles, a l’Occident ric, els “diners nous” van ser menyspreats pels qui el tenien vell. Els poderosos eren els amos de la terra: els que tenien realment molta es deien ducs o marquesos i un d’ells es deia rei. Els “burgesos” enriquits amb els seus comerços o fabricacions eren anomenats “nous rics” i els vells els menyspreaven sense embuts: existia la idea que la riquesa “legítima” era la que algú havia rebut del seu pare i el seu avi, la que estava assentada en segles d’espoliació. Per això, també, els nous rics per excel·lència, els “barons lladres” americans de principis del segle XX, casaven els seus fills i filles amb nobles anglesos –del sexe oposat– que els donaven solera. Però a l’època que ens ocupa la tendència s’havia invertit: la riquesa es legitimava per la novetat. Els rics respectats eren els self-made-men que havien tingut una idea i l’astúcia i la sort de convertir-la en milers de milions. L’extrema riquesa es podia justificar, doncs, com una recompensa a l’esforç individual. Tant així que un corrent crític de certa rellevància basava la seva denúncia en el fet —reprotxable per als valors de l’època— que la manera més fàcil de ser ric era tenir pares que ho haguessin estat.
Els deu homes més rics del món eren homes: no hi havia llavors —ni els anys anteriors— dones entre els guanyadors. La dona més rica apareixia al número 11 —una francesa que havia heretat fàbriques de cosmètics—, seguida per tres tecnòlegs i financers nord-americans, els tres hereus —dos germans i una germana— del supermercat més gran dels Estats Units i l’únic xinès de la llesta, un emprenedor que va començar venent aigua embotellada. Molts altres documents proclamen un avenç important en la igualtat entre homes i dones; aquest ho desmenteix.
També desentona el lloc de la Xina, que semblava estranyament sub-representada. Era, es diria, un efecte de la dispersió i quantitat de les seves fortunes: n’hi havia moltes, cap tan concentrada com les nord-americanes. Els Estats Units seguien sent el país amb més bilionaris, amb 724 —que tenien més diners que els seus 200 milions de compatriotes més pobres—, però la Xina ja havia arribat a 607. El tercer a la llista era l’Índia —que només tenia, llavors, 166 bilionaris. En total, eren uns 2.700 a tot el món.
Aquests riquíssims feien un espectacle de si mateixos. Un espectacle velat: part del seu xou consistia a no mostrar-se gaire, amb prou feines perquè se sabés que ocultaven una vida esplèndida. El luxe extrem, en aquells anys, consistia a córrer de l’espai públic: viure en vedats tancats custodiats, transportar-se a les seves pròpies aeronaus, vacacionar en vaixells i illes pròpies; aquest món on les persones —incloses les força riques— es barrejaven era, si de cas, una vulgaritat que deixaven els que no tenien més remei. Com deia amb sorna un d’ells: “L’altre dia vaig menjar amb un home que no tenia avió: un veritable excèntric”.©Els riquíssims semblaven fora de qualsevol control. Un puntal de l’establishment nord-americà molt celebrat en aquests dies, Paul Krugman, va publicar en un diari de l’establishment nord-americà molt celebrat aquests dies un article titulat “Cura, un grup d’oligarques capritxosos s’ha apoderat del nostre món”, que descrivia unes “societats dominades per plutòcrates egòlatres de pell fina que exhibeixen les seves inseguretats a la plaça pública” i postulava que “la pregunta més interessant és per què ara estem governats per aquesta mena de persones. Clarament, estem vivint l’era de l’oligarca primmirat”.
Amo de fortunes molt més grans que les que moltes generacions d’hereus podrien gastar, una de les seves tasques més àrdues era trobar maneres de fer-ho. “Al cap ia la fi –deia un altre– la quantitat de mansions i helicòpters i xefs que un vol tenir és limitada”. Tot i així, feien tot el possible i més per no pagar impostos. En un informe molt complet, un mitjà de recerca nord-americà mostrava com, entre el 2014 i el 2018, aquests riquíssims havien tributat entre l’1 i el 3% d’impostos sobre els seus guanys. El campió era el banquer Buffet: havia aconseguit pagar 0,1%; el botiguer Bezos ho envejava: havia pagat el 0,98; i el vocingler Musk els havia de celar amb envernissament: va pagar el 3,27. Cal recordar que aquests dies i en aquests països una família de classe mitjana solia pagar entre un 20 i un 40 per cent d’impostos per guanys milions de vegades menors. Encara que hi havia signes que podien suggerir el canvi de direcció: al Regne Unit, per exemple, una primera ministra va anunciar que eliminaria certs impostos per als més rics i, davant la pressió de molts sectors, va haver de retrocedir —i renunciar després de 45 dies al seu càrrec.
Però en aquests dies els riquíssims seguien pagant tant menys que qualsevol ciutadà. Ho aconseguien, per descomptat, amb exèrcits de comptadors i advocats dedicats a buscar tots els forats —més o menys— legals i lobbistes dedicats a influir sobre els legisladors quan alguna llei no tenia prou forats. Alguns intentaven, malgrat tot, legitimar-se a través de la beneficència i dedicar part important de les seves fortunes al “bé comú”. Això completava fins a la caricatura l’autarquia dels riquíssims i els permetia substituir, també en això, als estats. En lloc de pagar els seus impostos perquè aquests estats invertissin en allò que —suposadament els seus ciutadans— decidissin, ells mateixos podien decidir en què gastarien una part del que aconseguissin sostreure’ls. Així ells, no els estats, definien les vies i les prioritats de l’assistencialisme global. Ells, no els organismes internacionals, definien quins problemes havien de ser encarats amb més mitjans, amb més pressa: si l’important era combatre la sida o la malària o la tartamudesa de les erugues aporístiques.
El qual no significava que la despesa dels estats rics en la seva contribució al “bé comú” —l’ajuda internacional, les almoines als països més pobres— fos molt més justa, aquestes ajudes, que alguns països i els grans organismes internacionals proclamaven tant, no arribaven al 0,2 per cent del PIB mundial, i era notori que, en general, allò que aquests països aportaven als més pobres era molt menys que allò que les seves empreses se n’emportaven sota forma de materials i capitals: el cas del Níger n’era un bon exemple. Níger era, doncs, un dels països més pobres del món. Els organismes internacionals parlaven de la “pobresa estructural” per dir que no tenia solució. I ho podia creure: era un país agrícola de terres tan àrides, avares. Només que era, aleshores, el segon productor mundial d’un mineral molt cotitzat, l’urani, necessari per alimentar els reactors nuclears. L’urani es venia molt car, però al Níger l’explotaven dues corporacions: una xinesa i una francesa, per la qual cosa el país gairebé no en rebia els beneficis. Amb ells, podria haver millorat les infraestructures —camins, regs, dipòsits, cases, escoles, hospitals— per sortir de la misèria, però no en tenia. En canvi, els països les empreses dels quals se’ls emportaven ho “ajudaven”: li lliuraven alguna almoina sota forma de “cooperació” mentre es quedaven amb la renda de l’urani. Era un cas entre centenars.)
Immediatament per sota dels riquíssims apareixia un altre sector de classe: els rics molt visibles perquè havien aconseguit la seva riquesa en alguna activitat pública, esports, actuació, cançons. Aquests sí que es mostraven, sortien a les revistes ia les xarxes, s’exhibien. Així complien la seva funció de model a imitar, una suposada prova que qualsevol podia deixar enrere la classe i les limitacions. Encara que les seves fortunes eren, comparades amb les altres, minúscules. El practicant més famós de l’esport més famós d’aquells temps, el futbol humà (vegeu cap.20), un hispanoargentí anomenat Lionel Messi, va poder ajuntar en el millor moment una gran fortuna de 500 milions d’euros: ni tan sols era bilionari.
La llista dels riquíssims era una indicació; la de les empreses més poderoses del món n’oferia una altra, que la complementava. Si se les mesurava simplement pel valor de mercat de les seves accions, la llista era gairebé homogènia: quatre companyies tecnològiques —venedores d’aparells o serveis a la xarxa— nord-americans i una petroliera saudita l’encapçalaven. I la seguien cinc més també USA: una financera, dues tecnològiques i dues de serveis i materials sanitaris.
Però no és fàcil mesurar el poder d’una companyia: una d’aquelles escoles de negocis que abundaven a l’època, tan útils per aprendre trucs comercials i conèixer la gent apropiada, va intentar computar-ho i armar un rànquing de les més potents. Per això va fer servir una sèrie de paràmetres: el capital, els ingressos, els beneficis, el valor de mercat, el nombre d’empleats. Però també la seua influència política i la seua reputació entre el públic, el “valor de la marca”, els països on funcionava. Allí la potència oriental es feia evident: de les deu primeres, cinc eren xineses —incloent-hi la primera, la segona i la quarta, tres grans bancs amb reserves extraordinàries. Les altres es repartien entre tres nord-americanes -un banc, un fabricant d’ordinadors, un supermercadista-, una japonesa -fabricant de cotxes- i una coreana -fabricant d’electrònica variada. La llista permetia apreciar el canvi geogràfic i el canvi econòmic: no n’hi havia, entre aquestes empreses top, cap europea i cap extractiva. Calia anar a les deu següents per trobar-les entre les primeres petrolieres —que, vint anys abans, encapçalaven les llistes—: una americana, una russa, una holandesa i una britànica. temps i eren un bloc més o menys homogeni: eren pocs, produïen i consumien els mateixos serveis i productes. Els pobres, en canvi, eren massa i, per tant, tan diversos. La meitat de la població del món, dèiem, posseïa el 2 per cent de les seves riqueses: aquest gran batalló de miserables incloïa desocupats a les faveles de Rio de Janeiro o de Jakarta, camperols desnonats a Mèxic o l’Índia, famílies sense terres a les regions més àrides del Sudan o les més humides de Bangla Desh, i tants altres. Queda dit: juntament amb aquests 2.700 bilionaris, gairebé mil milions de persones no menjaven prou cada dia (veure cap.8) —i això definia, millor que gairebé res, aquest sistema que encara anomenaven “capitalisme global”.
Perquè la característica definitòria d’aquell capitalisme era, deien, la seva “globalització”: el fet que tot vingués de tot arreu i arribés a -gairebé- tots costats, que -gairebé- tots els processos estiguessin lligats, que ja -gairebé- no quedés lloc al món que tingués un funcionament autònom. La globalització, deien historiadors d’aquells dies, havia començat amb l’arribada dels espanyols a Amèrica al segle XV, però mai no havia estat tan completa: la circulació econòmica incloïa, amb funcions molt diferents, gairebé totes les persones. ©Per involucrar -amb les seves enormes diferències- a 8.000 milions d’individus en aquesta enorme màquina calia, per una banda, produir quantitats extraordinàries de béns necessaris -menjar, roba, cases, camins, energia- perquè totes aquestes persones sobrevisquessin i quantitats encara més extraordinàries de béns innecessaris que mantinguessin la maquinària en marxa: que usessin la feina de milions, que els procuressin els ingressos necessaris per consumir alguna cosa, que els fessin voler consumir. uns sis mil empleats.
El que era necessari —allò indispensable— era un percentatge cada vegada menor del que la feina produïa i els diners consumien. Encara més: el grau d’èxit d’una societat es podia mesurar per la proporció de mercaderies innecessàries que absorbia. Com més plata gastava en allò que no necessitava —com menys en menjar, salut, roba, vivenda—, significava que li havia anat millor a aquest grup, aquest sector, aquest país: volia dir que era més ric.
La riquesa, aquells dies, es definia per l’abundància del que era inútil.
Per això, la clau semblava ser “el creixement”. L’economia capitalista es recolzava en aquesta variant: necessitava créixer sense parar. El capitalisme global, deien, era com un avió: si no avançava a tota pastilla queia.©Se suposava que el creixement de l’economia d’un país —”el creixement d’un país”— aconseguia que els seus ciutadans visquessin millor. No sempre era cert, perquè aquest creixement solia beneficiar uns quants molt més que la resta i podia, en canvi, perjudicar-ne molts. Un país on es descobrís, per exemple, un nou filó de mineral i una empresa privada ho extragués, “creixeria” al seu PIB, però el seu espai es contaminaria i molts dels seus habitants haurien d’abandonar els seus llocs habituals i no rebrien gaire benefici d’aquesta nova font: com a màxim, la possibilitat de treballar molt dur per salaris escassos. Es podria argumentar que hi havia beneficis indirectes: que aquesta empresa privada pagaria impostos a l’estat local que beneficiarien tots els ciutadans; ja hem vist (vegeu cap.12) que sovint no.
També hi havia situacions, per descomptat, que aquest creixement contribuïa a la millora general, però la creença indiscriminada en les seves bondats era una religió d’època, més enllà dels resultats concrets en cada cas. Si la productivitat -la capacitat d’un sistema per produir mercaderies- continuava creixent perquè les màquines eren cada cop millors, calia produir més mercaderies per rendibilitzar aquestes màquines. Si la distribució —la capacitat d’un sistema per traslladar mercaderies als seus punts de venda— continuava creixent perquè les xarxes eren cada cop millors, calia traslladar més mercaderies per rendibilitzar aquestes xarxes. Si la demanda —la quantitat de vendes possibles— continuava creixent perquè la publicitat arribava a tot arreu i hi havia més persones que volien i podien consumir aquests productes, calia vendre més per rendibilitzar aquesta demanda. Era una lògica cega: si es podia guanyar més, calia guanyar-ne més, perquè per això es feia tot. El dogma era clar: cada empresa “devia” als seus amos i/o accionistes el compromís de guanyar el més possible; per això existia. Això era el creixement: expandir constantment l’economia perquè els beneficiaris guanyessin més i més, sense preocupar-se pels efectes de mitjà termini que podria tenir. Així funcionava la societat dels riquíssims. i prenien tota mena de mesures per combatre’ls. Els empresaris sabien que guanyarien molt menys; els polítics, que els seus votants, convençuts que consumir era la prova del seu benestar, no els perdonarien haver d’aminorar les seves compres —o, en societats més pobres, no assolir el necessari per subsistir.
Ja aleshores, deien que aquella societat desapareixeria per intentar créixer més enllà de les seves possibilitats, dels seus límits. Hi havia fins i tot intel·lectuals –europeus, sobretot– que insistien en les virtuts del “decreixement”, la temptativa de viure amb moltes menys coses, amb molta menys despesa, amb molt menys malbaratament dels recursos naturals i humans. Però les seves veus gairebé no se sentien. La religió del creixement encara tenia pocs ateus i seguia la seva marxa a tot drap. Ja sabem, és clar, el que va passar.
text: MARTÍN CAPARRÓS Autor: Martín Caparrós
