El món és un esfera?

Què et sembla si et dic que la curba cap a l'esquerra que veus a aquesta carretera demostra que la Terra és rodona? I que si la Terra fos plana, aquest revolt no existiria. No t'ho creus? Doncs prepara't per veure el món d'una altra manera...!!!

No és cap broma. És una curba una mica peculiar perquè no sembla girar enlloc concret, gira... sense més ni més. És a l'estat de Minnesota, USA. I la història que amaga aquest gir de volant ens explica l'origen i els fonaments dels EEUU.

Però abans hem de retrocedir 240 anys en el temps i anar-nos-en al 1783. L'Imperi Britànic està en guerra amb les 13 colònies d'Amèrica del Nord a la famosa Guerra del Francès per la independència d'aquestes colònies. Però ja s'estava acabant.

Fins aleshores el territori que avui anomenem Estats Units d'Amèrica es limitava a l'extensió de les 13 colònies britàniques inicials a l'est de les muntanyes Apalatxes, dependents totes de la metròpoli. És això del mapa.

El 3 de setembre de 1783 se signa el Tractat de París entre les 13 colònies i la Gran Bretanya, i neix el que avui anomenem USA. Amb la signatura del mateix Benjamin Franklin.

En aquest estat nounat passaven diverses coses. Una de molt important: es van quedar pràcticament sols per conquerir un continent sencer gairebé despoblat (ple d'indígenes) i salvatge (també indígenes segons les pelis de l'Oeste). I una altra: venien d'una guerra, és a dir, poc de money i molta necessitat. Alguna cosa calia fer.

El 20 de maig de 1785 el govern nord-americà promulga la que seria una de les normes de territori més importants de la història del món modern. L'anomenada Land Ordinance. Un document que venia a regular, com una llei de la terra, com s'expandiria el país cap a l'oest.

Mai us heu preguntat per què dimonis tot als EUA és quadriculat? És a dir, no sols les ciutats són extremadament ortogonals, sinó que tot el territori rural del país són parcel·les, literalment, quadrades.

Així que em suposo que ja us esteu imaginant quan i per què va passar aquest canvi. Land Ordinance va planificar el 1785, d'una manera brillant, que robarien les immenses terres als indígenes i les disposarien en quadrats d'una milla de costat cadascun. I tots ells en una perfecta malla reglada...

Entre moltes qüestions que recollia la norma, la clau era que per traçar aquesta malla es prendrien com a referència els paral·lels i els meridians del planeta d'una manera estandarditzada. I la rendibilitat venia del que cobrava l'estat en impostos per cada parcel·la. Milions.

A ull, sabries dir quina distància hi ha des de Pocahontas a Gilmore City? Doncs... conta els quadradets. 12? Doncs hi ha 12 milles. Una milla per quadrat. I una vegada entens aquest sistema ja ho veus tot. TOT als EUA es basa en això. Però TOT.

De cop i volta entens per què per a ells les milles tenen sentit. Entens perquè mesuren en acres... i és que són la divisió d'un d'aquests quadrats (section) en 640 parts. I que en surten els peus, i que TOT, però TOT es basa en aquest sistema.

Perquè tots els estats a l'oest dels Apalatxes, en general, són tan quadrats i rectilinis? Perquè els comtats (counties) dins de cada estat també ho són i, alhora, els "municipis" (townships) igual? És el sistema Land Ordinance, amics.

Què té a veure tot això amb el terraplanisme? Prepareu-vos que ve el que és bo: us haig de dir que aquest sistema era brillant? Bé... doncs no ho és tant. I no ho és perquè... no pot ser. Estic segur que el 1785, sobre els planos, van quedar unes immenses terres meravellosament dividides en quadrats... Però és clar, és que (i ja ells ho sabien bé) el món no és un pla. Com es fa una malla ortogonal perfecta sobre una esfera? Spoiler: Surt malament.

Què vol dir això? Doncs que, si hagués seguit una perfectíssima malla ortogonal, a mesura que s'incrementessin el nombre de quadrats, milla a milla, les línies s'anirien desviant a poc a poc dels paral·lels i meridians del planeta, deformant el pla.

I com ho van solucionar això? De cap manera. La malla NO és perfecta, ni de bon tros. El que van fer va ser, cada certes milles, una sèrie de “correccions” sobre les mides i posicions de les parcel·les quadrades. Donant com a resultat això (mira les fletxes i la línia vermella)

I és clar, què passa amb les carreteres o infraestructures que discorren entre aquestes parcel·les? Doncs que s'han de rectificar a la nova posició corregida de la nova trama ortogonal adaptada per no perdre els paral·lels i els meridians de referència. Al·lucines, eh? És flipant.

I una d'aquestes correccions és justament la imatge que apareix al pricipi d'aquest blog. No és una corba perquè el destí sigui a l'esquerra. Ho és perquè és el propi territori el que, després de conduir recte diverses milles s'ha “desviat” i, és clar, cal rectificar-ho.

Fil al Twiter d'Antonio Giraldo https://twitter.com/giraldeo

La màgia y el poder de 'Le Ballon Rouge'

'Le Ballon rouge' (1956) —dirigida per Albert Lamorisse i protagonitzada pel seu fill Pascal Lamorisse— és un migmetratge de 34 minuts pràcticament sense diàlegs que va guanyar l'Oscar 1956 com a millor guió original, i la Palma d'Or de curtmetatges a Cannes. La imatge és simple, un nen, un globus vermell, i un escenari molt gris: el barri deteriorat de Belleville a París. Un nen troba un globus vermell, entrelligat a un fanal, en un dels carrers empedrats del París de mitjans del segle XX. El nen creu que el globus és un com tants altres; però passats un parell de minuts -de la pel·lícula- ell i nosaltres ens adonem que en realitat té vida. El migmetratge proposa a l'espectador un viatge al passat, als moments més tendres i feliços de la infantesa. És un viatge de tornada a l'edat de la innocència, on tot és possible, on els objectes inanimats prenen vida i els únics límits són els que planteja la imaginació. Narrat de manera deliciosa, gairebé poètica, el director ens parla de la lluita pels somnis i com aquells que ens envegen són capaços de truncar-los per pur egoisme. Amb un final visualment esplèndid, aquesta pel·lícula aconsegueix omplir els nostres cors de sensibilitat i emoció.

Aquesta imatge mostra l'equip de filmació treballant a la rue du Transvaal. Un home sosté una llarga canya de pescar. El cable del globus podria estar connectat a la canya.

La sinistra història de "Just Do It"

Pot semblar difícil de creure, però un dels eslògans de màrqueting més coneguts de tots els temps, "Just Do It" de Nike, es va inspirar en les últimes paraules d'un assassí. "Just Do It" (Fes-ho) va ser imaginat per Dan Wieden, el cap de l'agència de publicitat Wieden & Kennedy, que el va incloure com a punt focal d'un comercial de televisió el 1988. Un fet poc conegut sobre el lema repetit sense parar és que es va inspirar en les últimes paraules del corredor de la mort d'un doble assassí: Gary Gilmore, que va matar dues persones a Utah el 1976. Gilmore va robar i va matar un encarregat de la benzinera i després un treballador d'un motel, segons els registres del Tribunal Suprem dels EUA. El registre mostra que Gilmore es va disparar a la mà durant el procés i va fugir a casa de la seva cosina Brenda per rebre ajuda mèdica, però ella el va lliurar a la policia.

Gary Gilmore, l'assassí condemnat que va inspirar l'eslògan "Just Do It". Wikimedia Commons

Gilmore va ser condemnat a mort l'octubre de 1977 i enviat a la presó estatal d'Utah el mateix any. Quan va arribar al final del corredor de la mort tres mesos després, el 17 de gener de 1977, se li va preguntar si tenia alguna última paraula. —¿Té algunes últimes paraules? Gary va contestar: —let's do it" (Fem-ho). L'executiu de publicitat Dan Weiden va llegir aquesta història i després va modificar una mica la frase de Gilmore perquè fos “Just do it”, ('només fes-ho'). el qual esdevindria l'eslògan. "M'agrada la part de "fer-ho"", va dir Wieden al cineasta Doug Pray al seu documental de 2009 "Art & Copy"."Cap de nosaltres ens va prestar tanta atenció", va recordar de l'equip que treballava en l'anunci de Nike. "Vam pensar 'Sí. Això funcionaria'".

"Just Do It" utilitzat per primera vegada en un anunci de Nike el 1988.

En una entrevista separada amb el lloc web de disseny Dezeen , Wieden va dir: "Estava intentant escriure alguna cosa que ho lligués, perquè pogués parlar amb dones que acabaven de començar a caminar per posar-se en forma, amb persones que eren atletes de classe mundial... i tenia el mateix tipus de connexió amb ells". Nike va estrenar l'eslògan en un anunci de 1988 sobre un corredor de 80 anys anomenat Walt Stack. Les vendes de la marca van explotar posteriorment. A "Art & Copy", l'antiga cap de màrqueting de Nike, Liz Dolan, va dir que Nike intenta no compartir els orígens de la frase àmpliament. "Aquesta no era la versió que vaig escoltar quan vaig arribar a Nike", va dir sobre la inspiració de Wieden. "Estic segur que no volien que ningú ho sàpiga realment". Davide Grasso, vicepresident de màrqueting de marca global de Nike, va dir a Creative Review el 2011: "'Just Do It' segueix sent tan rellevant per a nosaltres com a marca avui en dia com ho era fa 23 anys". "S'ha traduït a molts i molts idiomes".